ELS ESPERATS VERSETS DE CARLES.

DESPEDIDA DE CARLES 2012

Benvolguts companys i amics

de la Penya l’Enreixat:

segons proposta aprovada

en la darrera Creuà,

la “despedida” de Carles,

com el sopar de Mig Any,

ja no es consideren més

com a actes oficials.

Crec per tant que hem d’agrair

a Llorenç el celebrar

un any més la “despedida”,

perquè és ell qui ha organitzat

el dinar que ens reuneix

avui en este local. (aplaudiment)

Així que ací estem de nou

com ho vam fer l’any passat

celebrant la “despedida”.

I si enguany no és oficial,

ni pertany al sector públic,

puix la fa el sector privat,

¡i s’ha acabat! (com solem

dir els que som alcoians).

Com podem veure, la Penya

s’adapta als temps actuals

d’estalvis i retallades

com mai no n’hem vist abans.

I ara vull fer una proposta

que em va suggerir Eduard

i que pareix encertada

si es que volem estalviar.

¿Per què no fer en un sol dia

varis actes oficials,

com el Tenori, Ambaixades

Nadaletes i Creuà?

Començant de bon matí

tindríem temps d’acabar,

I mataríem d’un “tir”

tres o quatre o cinc pardals.

Amb esta proposta els actes

eixirien ben barats;

tindríem més que de sobres

amb un dinar i un sopar.

I després d’aquesta broma

parlaré ara amb més trellat

d’eixa crisi que ens envolta

i no ens deixa respirar.

Fa poc Espanya semblava

Jauja. Amb un piset de no res

ens creiem uns Rockefellers,

però tot era aparent

i se’ns ha desfet en l’aire

com bombolla que va ser.

Deixem-la, així, que se’n vaja,

que no tot és tan dolent.

Ens queden les coses bones,

les que valen realment,

les que no se’n van per l’aire

quan fa una mica de vent.

Parle de l’amor, dels fills,

l’amistat; d’estos “ratets”

amb els amics i companys;

parle del treball ben fet,

de la solidaritat

i de gaudir del moment,

que no calen tantes coses

per a poder viure bé.

Passe ara a un altre tema

del proppassat any fester.

En l’anterior “despedida”,

com crec que recordareu,

els més joves de la Penya

es disfressaren de Reis

posant-se barba i corona,

per tal de fer ben palès

el fort desig de la Penya

de representar un Rei.

I eixa il·lusió i eixe somni

tingueren acompliment.

La Penya en ple recolzava

nostre bon amic Vicent,

Que estava d’allò més tou

allà dalt del seu camell.

Vaig començar a comptar

les xiquetes i els xiquets

Que amb una enorme il·lusió

volien fer-li un beset.

Deu, quinze, vint, trenta-cinc

Quaranta, cinquanta, cent.

Però prompte ho vaig deixar,

puix n’hi havien a milers.

Antorxeros, palmiteros,

guardia reial, i la gent

sense parar d’aplaudir

a Sa Majestat d’Orient.

Emocionant és dir poc:

eixa vesprà-nit va ser

una cosa inoblidable,

un gran esdeveniment.

Enhorabona a la Penya,

secretari, president,

a tots els participants,

a Miguelón i a Vicent.

I ara passe la paraula

a qualsevol dels presents

que desitge fer ús d’ella,

perquè jo ja acabaré

estos versets desitjant-vos

¡un estiu d’allò més bé!

Fotos: Pep Colomer, Cuqui , Elías Seguí y de pàgines de la Web.